Primer premi en català (1r ESO)
Diari d’en Quisso – Núria Llos Nogués.
7-9-2013
Avui al matí m’he posat molt content perquè m’han fet pujar al maleter del cotxe. Quan hem arribat a la nostra destinació, m’han tret el collaret i m’han dit que anés a explorar la zona. Quan he tornat al lloc on m’havien deixat, els meus amos ja no hi eren. “S’han perdut!”, he pensat. Jo, com era d’esperar, m’he quedat allà, però no han tornat i s’ha fet de nit. M’he posat trist, tenia gana i em sentia sol. Com que s’ha fet fosc i tenia por, m’he posat en un racó, sota una alzina i m’he adormit pensant en ells. On deuen ser?
8-9-2013
M’he despertat just a trenc d’alba. Els meus amos continuen sense aparèixer i encara tinc més gana. La panxa em fa soroll. He decidit que aniria a fer una volta a veure si els veia, però no els he trobat. Ni rastre del cotxe! Al carrer he vist un altre gos i m’ha donat una mica del seu esmorzar, però se n’ha hagut d’anar perquè el cridaven els seus amos. Jo he tornat al lloc on m’havien deixat, però els meus amos seguien sense aparèixer. Al final, quan ho he pensat una mica, m’he adonat que m’havien abandonat. La veritat és que mai m’ho hauria imaginat! Encara m’he posat més trist i he decidit que els intentaria oblidar.
9-9-2013
Avui, tot just quan m’he llevat, he vist que el meu amic, el qui em va donar menjar, també me n’ha portat una mica; aquest ha estat el meu esmorzar. Li he explicat la meva situació i, després, ens hem posat a jugar. Al final del dia, hem dit que demà ens tornaríem a veure. Així que m’he posat al meu racó, tot pensant que n’hauré de buscar un de més calent perquè a la nit fa fred.
10-9-2013
Aquest matí, el meu amic, el Pinxo, m’ha ensenyat on era casa seva per si necessitava alguna cosa i m’ha tornat a oferir una mica de menjar. Hem jugat durant la resta del dia i m’ha promès que demà em vindria a buscar i jugaríem junts.
11-9-2013
Avui és dissabte i els amos d’en Pinxo tenen festa. Ha dit que me’ls volia presentar i hi he estat d’acord. Els he caigut molt bé i han dit que sóc molt simpàtic. M’han tornat a oferir menjar i, com que estava afamat, me l’he acabat tot. A la tarda, el Pinxo i jo hem anat a voltar pel poble i m’ha ensenyat els seus llocs preferits. Llavors, s’ha fet fosc i el meu amic ha anat cap a casa seva i jo m’he arraulit a una pila de cartrons.
12-9-2013
Aquest matí, en Pinxo em volia despertar i m’ha donat un bon ensurt. Ha dit tot content que tenia una sorpresa per a mi i l’he seguit. Hem arribat a casa seva, i els seus amos, el Ramon i la Mariona, que ja tenien un collaret preparat per a mi, m’han proposat si em volia quedar a viure amb ells: EM VOLIEN ADOPTAR!!! M’he posat molt content i els he dit que SÍ, sense pensar-m’ho dues vegades. Han col·locat una caseta de fusta al costat de la d’en Pinxo i han dit que era per a mi.
Ara, el meu amic i jo ens hem tornat inseparables, i sempre ho seguirem sent!!!
Primer premi en castellà (1r ESO)
Los deberes de cada día – Laura Sánchez Rongeart
Estudiar mapas,
estudiar verbos
y, por la noche,
ya veremos.
Hacer matemáticas,
hacer castellano
y de arte,
dibujar un villano.
Pasar los apuntes,
acabar el dosier
y decirle a mi madre
«Pregúntame inglés».
!Me he dejado el libro!
¿Alguién me podría mandar
una foto en la que salgan
los determinantes del catalán?
Primer premi en català (2n d’ESO)
El vestit nou – Txell Barbarà Madrid
Només tenia tres anys, però ella encara ho recorda. Aquell dia havia estrenat un vestit nou, de tirants, que li havia regalat la tieta de Mallorca. Era de floretes, ratlles, sanefes i lluentons de colors molt vius.
A la tarda era festa grossa a casa dels avis. La iaia Roser feia setanta anys i havia preparat un bon berenar per a tota la família: xocolata desfeta, pa de pessic d’aquell tan tovet i esponjós i, com no podia ser d’altra manera, un gran bol de llaminadures.
La Marta hi va arribar aviat, una hora abans de la festa, ja que la seva mare havia d’ajudar l’àvia a preparar-ho tot.
Ella estava molt contenta i emocionada amb el vestit nou, l’ensenyaria a tots els convidats. Per passar l’estona se’n va anar a jugar al bosquet de pins de l’avi Joan. Quan l’àvia va veure les seves intencions la va avisar que anés amb compte de no caure: que el bosc feia molt de pendent, que no rellisqués, que no prengués mal… i totes aquelles coses que sempre diuen les àvies.
La Marta s’ho passava molt bé jugant amb branquetes, herbes, sorra i aigua a fer menjars, però de sobte una sargantana va sortir del seu amagatall i va creuar com un llampec per damunt dels peus de la nena. Ella es va espantar molt; va fer un bot, la sopa va saltar pels aires i tota la barreja d’herbes, fang i aigua va anar a parar al damunt del vestit nou. Quina mala sort! La Marta es volia netejar la brutícia però amb els nervis va ensopegar i va relliscar per la vora dels bosc avall. El vestit es va enredar en uns rosers i es va esquinçar. Ella va quedar plena d’esgarrinxades, cops i punxes. Per què no havia fet cas a l’àvia?
Quan van arribar els cosinets, la Marta anava amb un xandall de recanvi que portava la mare al cotxe. No els va poder ensenyar el vestit, però s’ho va passar d’allò més bé a la festa.
Ara, la Marta ja té néts i els avisa que vagin en compte, encara que ella ja sap com acabarà la història…!
Primer premi en castellà (2n d’ESO)
Mi sueño – Anna Jové Pasqual
Si quiero escapar, vuelo
bajo el suelo con mis alas de madera
y a la espera de llegar al suelo
me quedo fuera,
en la tierra.
Estirada, pensando en ti,
recordando lo que fui,
olvidando lo que fuimos,
recordando que vivimos
un sueño.
Se acabó. Todo se acaba.
Estoy sola, preocupada,
viendo un cerezo
con vida y medio muerto a la vez.
El sol desaparece,
ya no ilumina.
Primer premi en català (4t d’ESO)
Un dia per recordar – Andreu Rauet Munté
Procedia a aixecar-me del llit com solia fer cada matí, tot i que aquell dia era dissabte, per anar a donar un tomb pel carrer. Aparentment, i sota cap sospita, no semblava haver-hi res d’estrany, però a mesura que m’anava endinsant al poble cada cop m’anava trobant successos més rars i inhabituals.
Tot passant pel pont vaig observar una dona passejant un conill. Sí, un conill! Havia vist tota mena de mascotes passejades pel carrer, per més sorprenent que pugui semblar, però aquella em va deixar una mica trasbalsat. Havia vist gats, gossos, fins i tot fures, i també una senyora amb el seu periquito a l’espatlla com si fos el lloro d’un vell capità de vaixell pirata, però un conill? Mai…!
Quan vaig passar pel costat de la vella botiga de queviures, fruita i verdura, vaig veure que la dependenta estava col·locant lluminària i decoracions nadalenques. Hauria estat normal si no fos perquè ens trobàvem sota un sol abrasador en ple juliol… i sí, també tenia el tió a la porta i duia un barret de Pare Noel al cap. Tot plegat, molt estrambòtic! Quan vaig arribar a la plaça, una forta cançó m’atragué cap una cantonada, on vaig veure, segurament, el fet més surrealista del dia: l’avi Jaumet ballava sardanes. Fins aquí normal, oi? Doncs no, estava ballant sardanes amb música “heavy” i no pas flabiol i tamborí… i a més portava unes melenes negres espectaculars. Era sorprenent que li haguessin crescut tan ràpid, venint d’un home que tota la vida havia sigut calb! Cal dir també, que les sardanes es ballen en rotllana i amb bastanta gent, i l’única rotllana que vaig veure allí era la que devia estar imaginant el pobre home, perquè estava ben sol com un mussol.
Quan vaig passar pel costat de casa de l’alcalde, vaig veure que sortia fum de colors de la seva xemeneia. Potser s’estava preparant per la pròxima campanya electoral, qui sap… I de sobte, aquell cel que durant tot el matí havia estat ben il·luminat pel sol, es va convertir en negra nit en un instant; just després va tornar a ser de dia, i seguidament de nit… I així, successivament, com si algú estigués obrint i tancant un interruptor, jugant amb els nostres ulls, que, per poc, em deixen cec.
Durant la resta del matí vaig seguir veient coses estrafolàries i ben peculiars; cadascuna més que l’anterior, però ja no m’estranyava gens, si bé m’hi vaig acabar acostumant: un cotxe amb les rodes quadrades, un gat sense cua ni orelles, un nen volant amb tricicle i una granota amb ales. Ah, i aquí, la meva preferida:
De sobte es va ennuvolar, cosa sorprenent tenint en compte que fins feia un moment el sol ens estava torrant, i quan tothom esperava que caigués un bon xàfec de pluja, van començar a caure bitllets de 50 euros, monedes d’un euro, mandonguilles (sí, mandonguilles, que per cert tenien un cert regust semblant a les que feia la meva àvia), bolígrafs de tinta verda, diaris que tots portaven la mateixa portada:“Pluja descomunal i v3ariada sorprèn als veïns”), deien les capçaleres de tots ells. Sorprenent, una vegada més, ja que aquell fet estava passant instantàniament i era impossible que els diaris, que ja de per si eren caiguts del cel, poguessin portar una notícia tan esporàdica.
Al final, van acabar caient uns quants mòbils, un televisor de plasma, i un piano. Ja us podeu imaginar l’estampa de tot el veïnat recollint bitllets del terra enmig d’un mar de mandonguilles, amb un piano rebentat contra el terra, una tele amb la 9pantalla trencada, i un munt d’iPhones que no es van trencar perquè les mandonguilles havien esmorteït la caiguda… Tota una benedicció per als joves del poble…!
A la tarda em vaig prendre un cafè a les 5, al bar del poble, i ja us podeu imaginar que allò que hi havia dins de la tassa, precisament, no era cafè. A veure… el gust el tenia, però era un líquid de colors, espès, i al qual, per cert, no vaig posar ni sucre perquè veient aquell acolorit vaig creure que ni calia. Li vaig preguntar al cambrer què era allò que m’havia servit, i amb una rialleta malèfica em va dir:
– Convida la casa, senyor!
Bé, almenys no vaig haver de pagar per aquell sospitós beuratge. Tornant cap a casa, per acabar-ho de rematar, em vaig trobar el president del govern assaborint menjar mexicà en un banc del parc, el qual devia picar bastant perquè no parava de gemegar. A prop seu, un cantant famós recitava òpera des del balcó de l’ajuntament. Cal dir que no ho feia gens malament i el seu públic entregat, així ho demostrava.
Aquella nit em vaig posar al llit, pensant en tot el que havia viscut i al final vaig arribar a la conclusió que si d’alguna cosa havia d’estar content era que almenys aquell cafè m’havia sortit gratis i, de moment, l’únic efecte secundari era que se m’estava posant la panxa de color de l’arc iris. Tanmateix el cafè –o el que sigui que fos allò- era boníssim!
Sens dubte un dia per recordar!
Primer premi en català (4t d’ESO)
Schizofrenia – Joan Navarrete Ribas
Com cada dia de la setmana, n’Eduard Schizofrenia es desperta a les sis del matí en punt, preparat per a viure una altra trista jornada. D’ençà que tenia setze anys que sempre fa la mateixa rutina: a les sis en punt es lleva i es dóna una petita dutxa. En acabar, comença a afaitar-se, i ràpidament es vesteix com pot. Després de això va corrents a la porta, ja que el més mínim retard li pot costar la feina.
En sortir del seu diminut apartament de dues habitacions, ensopega amb una de les bosses de la brossa de la seva veïna, la senyora Petroschenko. N’Eduard, tant matusser com és, ha estat a punt de trencar-se el nas. Calla d’un cop. Baixa per l’escala, que grinyola i cruix sota les seves velles sabates. En arribar a l’entrada plena de teranyines, pot per fi sortir a la ciutat.
A la ciutat mai hi fa sol, i l’únic que es pot veure a la llunyania són vells edificis, més que el seu, i el fum de les fàbriques de tota mena de coses. Agafa el tramvia de les sis i mitja, que va ple de la mateixa gent patètica que l’Eduard. No sóc patètic. Va ple de gom a gom, i, a mesura que s’atansen al gran edifici de oficines, les cares de tothom van empal·lidint. No pas la meva. Ja! Això és el que tu dius Eduard. Ehem, ehem. Continuant amb el que deia, ell baixa del tramvia i segueix els seus companys de feina dins de l’edifici.
En el seu cubicle minúscul, plagat de papers, somnia en tot el que podria fer amb els seus estalvis. En resum, res més que aspiracions que mai es complirien. No són aspiracions. No t’autocompadeixis tant, les probabilitats juguen en contra teva. No sóc jo qui ho diu.
Quan ja són les nou de la nit, surt de l’oficina, i torna al seu altre cubicle. Poc després d’entrar, surt a la petita terrassa del lloc. Seu en una cadira mig corcada, mirant el brut i gris horitzó que no és cobert pels altíssims edificis dels altres habitants de la ciutat.
Escolta, estic tip ja de tu. Ja no t’aguanto més. Doncs quina llàstima, i saps la raó? Perquè jo, el narrador, no et necessito a tu, un simple personatge de la meva història, però en canvi, tu a mi em necessites per a existir. No ets cap narrador! No ets ningú! Solament ets una veu en el meu cap que em va torturant amb aquests pensaments cada dia. Ja… ja en tinc prou de tot… això, saps? Tenies raó… I saps què… Ara mateix penso fer que vegis que realment, sense mi no pots existir.
Després de dir això, s’enfila a la barana de la terrassa, i s’hi posa dret. No veus Eduard que sense mi no series res? El que estàs a punt de fer no em perjudicarà en absolut. Que et quedi clar, sóc el narrador de la teva miserable i deplorable vida, i quan tu moris, jo continuaré existint. Tot i això salta cap a la seva mort sense dir cap paraula.
I aquesta es la vida d’Eduard Schizofrenia, una vida marcada per la ineptitud i la misèria. A mesura que s’atansa al terra, ell riu, no sé per què, ja que passi el que passi jo conti.
Primer premi en castellà (4t d’ESO)
Bajo un sol de justícia – Bianca Dubei
El cielo parece un mar enfadado, sombrío, lúgubre. Todo su esplendor se reduce a ese aire compungido que, como una lluvia de recuerdos, llantos y alegrías, luchas y renuncias, es atraído como si fuera magnético hacia mi.
Me quedo contemplando por la ventana ese panorama tan valioso durante un instante.
Sin darme cuenta, mi cabeza se transforma en una red de recuerdos, pensamientos… es como un viaje al pasado, donde puedo gozar de recuperar todos ese tiempo perdido.
Persisto en esa fase nostálgica hasta que me quedo perpleja observando detenidamente esas sombras danzarinas que la hojas de los árboles pintan en la acera. Escudriño todo el paisaje igual que los lobos en busca de alimento; sin saber realmente la razón.
Soy joven, pero el tiempo pasa y no sé si podré asimilarlo. Es duro ver pasar la vida como cuando un chiflado se pasa todos los semáforos en ámbar. Es duro darse cuenta que, si hay algo que jamás podré recuperar, es el tiempo.
Decido salir a dar un paseo antes que una catástrofe de pensamientos choque contra mi.
Antes de abrir la puerta, tan solo al rozar la mano con la cerradura, una hilo de voz agudo me hace dar una semivuelta. La figura de mi madre me detiene, me contempla con un rostro imposible, como si fuera la primera vez.
– ¿Vas a salir con el tiempo que hace? -Me pregunta dejando escapar una sonrisa cínica.
– Sí, volveré tarde. No me esperes. -Con una mirada gélida, retomo a mi posición inicial y seguidamente, cierro la puerta antes de que pueda decirme algo más.
Recibo un golpe de aire fresco fulminante y empiezo a replantearme si salir o quedarme con mi nube gris de pensamientos en casa, como suelo hacer siempre. “Esta vez no, esta vez será diferente.” Me repite mi yo interior para animarme; suficiente para poder emprender un camino distinto al que estaba acostumbrada.
Envuelta por una manta de humo que, como una persiana que dificulta mi perspectiva, intento seguir adelante. Es irónico, esta situación me recuerda tanto a mi vida… Vuelve mi pesadumbre para debilitarme, otra vez. En un instante, toda mi atención se establece en la combinación de “crac” que cada hoja, roja, amarilla, marrón…. emite cuando es aplanada dulcemente por mis pies. Juega con estos, los persigue, lucha contra ellos y, finalmente se desliza hacia otro punto de atracción.
Sigo sin poder descifrar con certeza el lugar donde me hallo, así que escojo sentarme junto al mar, sin importarme lo peligroso que es. Resoplo con desdén y, después siento como mis mejillas se infunden en una liquida calidez primaveral que, a su vez, las congelan aún más. Me limito a mirar el horizonte, desenfocado por ese humo parecido al vapor que se condensa en una mampara de ducha. Reflexiono. Muchos años hace que la tristeza me absorbe: asalta mi fortaleza interior haciendo que desista a mi propia vida. Siempre soñé con lo que se puede conseguir luchando por un sueño y, ahora me veo forzada a abandonar al mío porque no soy capaz de encontrarme bajo un sol de justicia.
Observo como las olas del mar luchan para llegar hasta las rocas. Recuerdo como las hojas de los árboles luchaban contra mis pies. Asimismo observo los rayos del sol que se enfrentan para infundir el cielo en rayos de oro, como en un sueño dorado. Mi vida es como un bronceado sin sol. Es como un intento en vano. Estoy aquí llorando, dejando escapar millones de oportunidades recordando lo que nunca sucedió.
Yacía en esa posición envuelta en un eco espectral; sola. Pero esta vez tengo la sensación de que algo va a cambiar. Mi alma está perdida en una catedral forjada de bronce y cubierta de niebla, niebla que se resiste marchar. Sin embargo, un delirante vértigo se apodera de mi cuando pienso en el día en que los recuerdos pesen más que mi propio ser y, como si se tratara de una herida fresca, como relámpagos golpeando la penumbra, me obligo a combatir esa desconfianza que me condena a esta vida monótona y leonina.
Primer premi en anglès (4t d’ESO)
Jacob – Laia Altès Nievas
Now he is leaving and I’m sad. He can’t be leaving. He said he was here to stay but he lied, because he’s leaving and I am angry and hurt. My best friend is moving out because of his father’s stupid job promotion far away from me, and I won’t be able to see him anymore.
We won’t talk anymore about our classmate Jake and how bad he smells after gym practice. I won’t hear his loud laughs throughout the halls at school when I tell him a silly joke. He is the only one who understands my sense of humour; no one will ever laugh about my stupid jokes ever again. We won’t sit together at lunch exchanging our sandwiches when my Mom makes one that I don’t like. I won’t have his help with homework and I will fail all my classes and have no decent grades anymore…
I won’t have him. He’s not going to be here for me anymore. He is leaving and I have to hold my tears because I don’t want him to see me breaking down. He is as upset as I am, and he still has to deal with moving away. Watching him pack is making me feel sick to my stomach. I feel so alone, because my best friend is leaving me.
It’s been almost two years since he has left but I still miss him like it was the first day, but it’s been too long and I shouldn’t feel like this anymore, but I do.
He is back’, I heard it from some players of the basketball team he used to play with, sitting at the tables next to me in class. ‘I haven’t seen him yet, but yes, he’s back’. I noticed Amy at the moment we were in the hallway, in front of our lockers when suddenly we saw a big group of people surrounding them, and in the middle of it all, there was Jacob. He looks taller, fitter, stronger, better than ever before.
Now he is in my class. It’s been two days since he came back and we haven’t talked. I was in the hallway when a couple of boys pushed me to the floor while they were running when I saw a hand to help me standing up, and a voice saying ‘Do you need some help? Oh Caroline, you still need my help of course’ At the moment I realized it was Jacob, all those feelings came back again. ‘Oh God, he still remembers me´ I thought, and we kept talking refreshing our memories. I thought he had changed, that now he was cooler and he left the past apart, but actually I was wrong!
A month has gone by since Jacob came back and right at this second I am with him in the park and he’s telling me: ‘I am here to stay, I’m not lying. Now and forever, by your side’.
Primer premi en català (1r Batxillerat)
Records d’estiu – Ginesta Salvador Andreazini
Sempre recordaré aquelles tardes juganeres a l’hort de l’àvia. Què bé que ens ho passàvem tots els cosins plegats! Xipollejàvem amb l’aigua i el fang del rec, amb uns xiscles i uns cants que tot el veïnat sentia, mentre fèiem llargues piscines dins el petit safareig, preparant-nos pels propers Jocs Olímpics. Alimentàvem els caragols i teníem cura de les larves de mosquit, com si fossin els nostres petits animals de companyia, il·lusionats que algun dia poguessin créixer i fer-se grans. Les pedretes, les closques de caragol i les flors vellutades de taronger eren els productes més sol·licitats de les nostres botigues i cuines, situades al marget on hi havia les plantes aromàtiques…
I quan la panxa ens feia rau-rau, l’àvia ens baixava el berenar! Aquelles grandioses llesques, guarnides amb les sobres del dinar –croquetes, llonganissa, sardines o qualsevol cosa inimaginable- o amb xocolata que anàvem a comprar a la botiga del costat, ens servien per agafar forces per tornar a entrar en aquella selva tan espessa i humida amb la bicicleta apedaçada per l’avi.
Quan fosquejava, els avis ens cridaven i tota la canalla ens banyàvem dintre el bidó per treure’ns la brutícia acumulada mentre ens ruixaven amb la regadora. Tot seguit, i amb la nostra desgana, ens vestien i ja estàvem llestos per anar a sopar i a dormir. Llavors, esperàvem, amb anhel, que fos l’endemà per tornar a repetir l’aventura tan emocionant que havíem viscut aquell dia.
Mai oblidaré aquelles tardes a l’hort de l’àvia, aquells dies tan màgics que vàrem passar; aquelles setmanes tan felices, aquells mesos en què, encara que no en fóssim conscients, érem uns afortunats…! Aquells anys de la nostra infantesa tan tendres i especials, i que mai més tornaran a les nostres vides, només romandran a la ment fins que una rafegada se’ls emporti tots, com si fossin un sedós papus de dent de lleó.
Ha plogut tant des d’ençà! Qui ens ha vist i qui ens veu! Ara estic al costat de la llar de foc, arraulida a la butaca i tapada amb una manta de llana, sense forces per aixecar-me i anar a descobrir món. Observo com passen les hores, com el cos es va pansint a poc a poc i van apareixent arrugues a la pell cendrosa; el cabell es va tornant fum i, mentre, cavil·lo en els temps pretèrits. De tots els qui abans jugàvem a l’hort, només quedo jo… com si fos l’últim dels deu negrets, però tot i així, la vida segueix.
Ara, els meus néts -els meus gafarrons, com els dic jo- juguen a l’hort i gaudeixen de la dolçor de la infantesa. De sobte, noto una presència darrere meu i uns esbufecs. Em giro i veig un xiquet petitó amb uns esboirats cabells d’or, amb guspires d’alegria als ulls melosos, i amb les galtes enrogides pel fred del carrer que amb la seva veu engrescada i de llamí diu:
– Àvia! Àvia! L’aigua del safareig de l’hort està glaçada!
Primer premi en anglès (1r Batxillerat)
Only if could choose – Guillem Membrives
I envisaged a world that was black and gray, and that we were trapped on. I imagined that I had the chance to choose what to be. If I were a bird, I would be able to open my stunning and flawless wings painted with bright colours and escape from it. I would fly across the bright and blue sky, the sky that every person can see yet nobody can feel. I would defy gravity and wind… However, even the most powerful bird needs to leave the beautiful sky, and lay its feet on the ground. Perhaps, only if I could choose, it would be better to become a leaf. Zephyrus would pluck me and blow me away with his sweet spring breeze. He would take me even higher than the clouds, and with their purity they would not let me see the dark place where I come from. Nevertheless, leaves dry up and fall down to the ground. Maybe it would be better to be a cloud, white as a pearl, soft as silk and squishy as cotton candy. I would be able to float, and stay on the blue coloured sky forevermore. However, clouds turn gray and pour their sadness on the world. What could I choose to be then?
I soon realized that it makes no sense to think about this, as I cannot choose. I cannot be a bird; neither can I be a leaf, nor a cloud. I cannot fly, neither can I be blown away, nor float… And this is why I accept to be a person, and despite being surrounded by shadows, as people we are, we can love and smile; we can be happy and hopeful, we can feel. And all these emotions are going to make us fly and take us to a new and coloured world.
Biblioteca Ins Joan Puig i Ferreter 